no em canse mai d’observar el personal
és un tret que em ve de natural
potser no entenc perquè fan el que hi fan
ho trobe del tot fascinant
hi ha qui deixa passar la vida portant la creu de la mentida
amb la que el van adoctrinar
hi ha qui es desviu per complir amb el que es diu
una existència exemplar
la imatge és el gran miratge
que condiciona els resultats
pareu-li esment que té molt d’aliment
i ens deixa bocabadats
la pose val més que allò real
una façana més que un salt mortal
en aquesta cursa tot si val
diaris, llepons i sicaris
no et contaran la veritat
però qui els sent diria que són gent
amb un seny desmesurat
“!!más madera, esto es la guerra!!”
més significa més cada matí
i si creus que el tren va més de presa que la ment
ja et comences a quedar sense pastís
no em canse mai d’observar el personal
som un xou d’un caire descomunal
i pregunte jo: que potser no podríem parar
mirar on anem, reflexionar?
hi som dalt d’un carro de passada
que tira una bèstia desbocada
que ja no podem controlar
el doctor diu que us dirà de què patiu
i el diagnòstic és fatal
i ara una: per on surt la lluna?
ho haurem de tornar a ensenyar
si aquest invent que ho ompli tot de ciment
ja no ens permet de veure el cel
desarrelats
on anem a parar?
no veure les estrelles
ni la lluna ni el cel |
|
No me canso nunca de observar al personal
es una característica que me viene de natural
puede que no entienda porqué hacen lo que hacen
lo encuentro del todo fascinante
hay quien deja pasar la vida arrastrando la cruz de la mentira
con la que lo adoctrinaron
hay quien se desvive por tener lo que se llama
una existencia ejemplar
la imagen es el gran espejismo
que condiciona el resultado
ponedle atención que tiene mucho alimento
y nos deja embobados
la pose vale más que lo real
una fachada más que un salto mortal
en esta carrera vale todo
diarios, lameculos y sicarios
no te contaran la verdad
pero quien los oye diría que son gente de una cordura desmesurada
“!!más madera esto es la guerra!!”
más significa más cada mañana
y si crees que el tren va más deprisa que la mente
ya comienzas a quedarte sin tu parte del pastel
no me canso nunca de observar al personal
somos un show de un carácter descomunal
y pregunto yo:
¿que tal vez no podríamos parar, mirar adonde vamos, reflexionar?
vamos encima de un carro de pasada
que tira una bestia desbocada
que ya no podemos controlar
el doctor dice que os dirá de qué sufrís
y el diagnóstico es fatal
y ahora una:
¿por donde sale la luna?
lo tendremos que volver a enseñar
si este invento que todo lo llena de cemento
ya no nos permite ver el cielo
desarraigados ¿donde vamos a parar?
no poder ver las estrellas, ni la luna ni el cielo |